L'Albert va punxar tres vegades al primer km de la segona etapa per culpa d'un tipus de planta que abunda als marges de molts trams de pista. A partir d'aquí va començar un calvari que el va deixar extenuat arribant al límit en aquella etapa i deixant-lo massa mermat per poder seguir els dies que quedaven. Va fer els 100 km d'etapa en solitari, amb unes rodes que no eren les seves i que va "trobar-se" al primer control de pas. Això sí, va fer el 80% de l'etapa SENSE FRENS!!!! perquè els discos de les rodes que va adoptar no encaixavem amb els seus frens. Al·lucinant com deuria frenar a les baixades. Ell diu que amb els peus... NO PROBLEM!! (els dels controls de pas deurien flipar!).
El Rafa va debutar amb una exhibició de força mental espectacular! Eren les 6.58 h del matí. Tits a sota l'arc de la sortida neutralitzada. Estava apunt d'arrencar la Titan ... i de cop se senten crits "UN MÉDICO! UN MÉDICO..." El Toni s'acabava de tallar el dit amb un cutter amb els nervis de tallar una brida abans de que donguessin la sortida. Mentre el cosien el Rafa es va quedar a esperar-lo amb tant mala sort que es van creuar, i mentre ell esperava el Toni ja estava en ruta. Quan se'n va adonar havien passat 15 min i recuperar el rastre de pelotón per les dunes li va costar 30 km de voltes per tot arreu. Però no va desistir i al final va trobar els rastres que haviem deixat. Anava amb moltíssim retard i al límit del temps. Va passar les dunes i els 90 kilòmetres restants en solitari. Va arribar desfet però somrient a 15 min de que tanquéssin l'etapa, quan el sol ja es començava a pondre. Una gesta mítica!! Felicitats Rafa!
La següent és meva... Era el km 85 de la 4a Etapa (la de 135 km). Feia més d'una hora que corria sol. El grup que em seguia deuria estar força enrera i el de davant també, perquè a les zones amb més visió no veia a ningú ni per davant ni per darrera. Estava atravessant poblats i a l'ambient es notava un punt d'hostilitat. La gent que m'anava trobant no era aparentment tant amable com ho havien sigut fins ara. Moltes senyals estaven canviades però gràcies a l'organització sempre en trobava alguna pintada en un pal de la llum, una paret o un altre "objecte pesat" que em guiava. Sortint d'un d'aquests poblats i en mig d'una recta llarga en pujada vaig veure que un grup d'uns vuit nois d'entre 12 i 16 anys tallaven la carretera agafats per les mans i amb dues bicis atravessades. Vaig tenir temps de pensar què fer. No em volia quedar sol parat en aquell punt i a més estàvem suficientment aprop com perquè s'hi sumessin més "reforços" i em "desvalijessin" les pertinences (ja hi havia hagut algun incident de petits robatoris). Vaig posar un desarrollo potent i vaig esprintar tot el que vaig poder recta amunt i apuntant al punt més dèbil de la "cadena". Els vaig atravessar amb l'adrenalina a 3000! i els més grans van sortir a l'esprint intentat-me caçar mentre em cridaven unes quantes paraules desconegudes. Jo seguia esprintant i veia com els tenia a tocar. Em van tirar una ampolla a l'esquena i automàticament em van sortir uns quants insults... Vaig aconseguir distanciar-me uns quants metres fins a la primera corva... PERÒ QUEDAVA EL PITJOR... no sabia si els portava darrera i just al girar la corva EM VA SALTAR LA CADENA!!!! SOCORRO!!! No m'havia passat en 300 km i em passava ara!! Amb un ull mirant enrera i l'altre intentant posar la cadena el més aviat possible vaig aconseguir sortir d'allà. Havia agafat suficient distància com perquè es pensessin que no m'agafarien... BUF!!! Les pulsacions i l'adrenalina seguien disparades... Era vital enllaçar amb un el grup de davant i evitar més sobresalts.
Aquestes són algunes de les experiències èpiques que no surten al Teledeporte però que fan més gran la Titan Desert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada