Etapa 1 - Hollywood!
Erfoud - M'cisi (98 km)
Estàvem tots avisats, però no va servir de rès. La primera estapa és de bojos! Tothom va sortir revolucionat. La Titan Desert 2010 arrencava per damunt d'uns quants kilòmetres de dunes espectaculars. Amb l'helicòpter de l'organització sobrevolant-nos a pocs metres d'alçada, filmant la nostra caòtica fugida. Semblava més una escena de Hollywood que l'autèntic racó del món en que realment ens trobàvem.
Cadascú empenyia la seva bici per la línia imaginària que li semblava més curta o menys difícil. Alguns corrien per la sorra amb la bici a l'esquena, altres s'allunyaven en sentit contrari del grup intuïnt una drecera per sortir abans de les dunes. El sol encara no s'havia aixecat del tot, els peus s'enfonsaven a la sorra fina, tothom estava seriós, concentrat. Només se sentia l'helicòpter.
No portàvem ni 20 minuts i les meves pulsacions ja estaven fora de qualsevol programa. Anava a 180 sense haver pedalat ni un minut! Vaig començar a pensar que aquella bellesa envolvent no tindria inconvenient en devorar-me si seguia oblidant-me de les meves limitacions. Era el "primer avís a navegants"!
Després de les dunes, al CP1 (Control de Pas 1) vam parar per treure'ns la sorra de les sabates.
La resta de l'etapa va ser molt ràpida. Sense grans dificultats tècniques, però amb pocs trams de descans. Vaig cuidar molt l'alimentació i la hidratació, i vaig acabar sense problemes. Això sí, quan vaig veure que després dels 100 km el pulsòmetre marcava un promig de 162 pulsacions per minut, em vaig sorprendre. Era un promig massa alt. La meva idea inicial era ser més conservador i reservar forces per les etapes més dures.
No esperava acabar en la posició 208, esperava quedar molt més enrera, i això em feia sentir una mica més tranquil per afrontar el que quedava. Havia acabat la primera etapa en perfectes condicions i molt content.
Etapa 2 - Un calvari!
M'Cisi - Alnif (93 km)
Ahir al vespre, al campament, després de fer estiraments i descansar unes hores em van aparèixer unes punxades estranyes al genoll dret. -És estrany perquè vaig acabar l'etapa sense cap molèstia...
Les punxades no havien desaparegut durant la nit, i només aixecar-me del matalàs de la haima ja vaig sentir la primera punyalada. - Ufff! aquí s'acaba la meva Titan - vaig pensar. Sentia dolor a cada pas i no tenia ni idea de la causa ni de la possible gravetat.
Sense gaire temps per pensar vaig fer tot el que s'ha de fer quan la Titan toca diana: WC, vestir-se i col·locar el dorsal al maillot, recollir, l'aigua, signar els controls, preparar les begudes i els suplements energètics de l'etapa, tancar la maleta (m'arrepentia cada dia d'haver agafat tantes coses!!), entregar-la al camió abans de les 6.45h, esmorzar, els protectors solars, preparar el GPS i recollir la bici. A pinyó!!
A sobre la bici el genoll encara em feia més mal. Estava sota l'arc de sortida i em preguntava si podria aguantar els 400 km que quedaven amb aquell genoll... c'est fini, pensava. Però la cama esquerra la tenia en perfectes condicions i la dreta encara que em fes mal m'ajudava més que no tenir-la. Vaig pensar moltes vegades en el Rafa, el "superman" que corria amb una sola cama. Li dono les gràcies! Pensar en ell em va fer relativitzar els meus problemes i seguir endavant.
Em vaig col·locar al final del pelotón com si anés de passeig, esperant a veure si amb el temps el genoll millorava.
Em vaig trobar al Juan i vam estar rodant junts. Vam parar a tirar fotos etc.
Cap al km 50 em vaig començar a trobar millor i vaig decidir accelerar el ritme. Estava molt descansat i vaig comprovar que si guardes forces pel final, tens temps de recuperar moltes posicions. A 4 km de meta, en un tram difícil de pedres i sorra tova em vaig creuar amb un ciclista que venia en sentit contrari amb una ampolla d'aigua per ajudar al seu company, el dorsal 003. Em va estrenyar molt veure aquest dorsal allà, havia de ser un VIP. Després vaig saber que era l'ex-campió del món 2003 Igor Astarloa. També ell havia tingut un mal dia. Al reportatge especial del Solobici de juny ell mateix ho explicava "¿Hay algo más duro que esto? He disputado las etapas más duras del Giro por las Dolomitas y todas las clásicas del calendario, pero nunca he sentido la angustia de no poder sentarme en el sillín porque el culo te arde".
Al campament només es parlava del brutal final d'etapa de Martin Horak, el líder d'ahir, que havia fet els últims 20 o 30 km sense neumàtic! només amb la llanta i a una velocitat al·lucinant.
A mi em preocupava saber si el meu genoll podria aguantar, així que li vaig demanar al Xavi Carnicer si em podia presentar al seu fisio i que em diagnostiqués la gravetat. Quan va acabar de fer els massatges al Mauri, l'Olano and co., em va mirar i em va fer les proves principals. Sembla una tendinitis, em va dir, i em va recomanar que seguís.
Per telèfon el Dr. Ramon Torras em va guiar uns quants moviments per intentar desbloquejar el genoll i al final vaig notar millora. Entre el fisio i el Ramon m'havien donat una injecció de moral enorme.
L'altra punt de la crònica d'infermeria era l'aparició de les temudes llagues... ja estaven aquí! I a més, el genoll m'impedia aixecar-me del sillin! La cara positiva d'això és que em va permetre conèixer l'excel·lent personal de la infermeria de l'organització. Un 10!... això sí, m'haurieu d'haver vist la cara quan vaig treure el cap per la porta de la infermeria per primera vegada, i em vaig trobar amb una ristra d'homes estirats a terra com sardines, i amb el cul enlaire esperant que els hi toqués el torn de la seva cura. Te n'adones que les manies desapareixen ràpid a mesura que les necessitats són més primàries.
Etapa 3 - Preciosa!
Alnif - Boumalne Dades (101 km)
La nit abans de l'etapa marathon és especial. Està tothom preparant coses: fixant el sac de dormir a la bici, optimitzant l'equipament, roba, eïnes, recambis, menjar, etc... i fins a última hora de la nit veus moviment amunt i avall. Un dels elements més buscats són les brides i la cinta adhesiva.
Jo vaig posar el sac a sota el manillar i em va anar molt bé. No molestava gens.
L'etapa va ser preciosa! Pujàvem l'Atlas a 2.200 m. Les vistes eren al·lucinants. Convenia reservar forces perquè era l'etapa amb més desnivell acumulat, uns 1800. Les rampes més dures de l'ascensió les vaig fer a peu. Ho vaig veure claríssim quan a dalt de la bici anava a 6,5 km/h i 180 ppm i caminant a 4,5 km/h i 145 ppm. Millor conservar!
Etapa 4 - Una mica de tot!
Boumalne - Toundout (135 km)
L'etapa va ser eterna! A diferència de les anteriors atravessàvem més poblats. Fins aquell moment la gent local i sobretot els nens ens havien tractat de maravella. Els nens corrien a la vora de carretera o el camí i extenien la mà cridant boshua, boshua! perquè els hi piquessis. A vegades apareixien al mig del desert de forma inexplicable... el problat més proper l'haviem deixat a més de 20 km. No vam tardar en aprendre que a nens més grans de 10 o 12 millor no donar-lis la mà perquè les seves intencions eren diferents i podies acabar per terra.
Una altre vegada era una etapa trampa. Segons el perfil a partir del km 80 començaves a baixar... rès més lluny de la realitat!!! A 15 km de meta quan ja en portavem 120 km entravem en un oued (un riu mig sec) pràcticament impossible d'anar dalt de la bici, amb graveta molt tova i amb un desgast d'energia brutal si el volies fer pedalant. Jo anava amb un grup de 6 que ens vam ajudar molt. A l'últim control haviem perdut un dels membres. Tenia molts problemes de dehidratació. Havia sortit tocat i ja no li quedaven forces per acabar. Els que quedàvem anavem esperant-nos i aquell tram el vam disfrutar. Menys mal perquè era una trampa mortal si t'agafa sol i just de forces. Entravem i sortiem del riu. Vam aprofitar per fer una sessió de fotos amb la càmara del Ramon Aranda.
Fent relleus vam arribar junts a meta amb les forces justetes i parant el crono a 10 hores!! Una arribada bestial! Molt emocionant! El Fèlix Dot i el Manu Tajada saludaven als corredors que anàvem arribant. Al campament hi havia un ambient festiu. S'havien incorporat alguns familiars i acompanyants que es movien com un pop en un garatge... haviem acabat la Titan! Sí, quedava la última etapa, però havent completat la mítica quarta etapa, la cinquena era un tràmit. 55 km que s'havien d'acabar ni que fos caminant. L'ambient era de celebració total! Recordo que durant unes quantes hores més seguien entrant corredors, alguns ja de nit. Quan senties una gran ovació sabies que arribava el Rafael Llátser o el tàndem del Serafín Zubiri (el corredor invident) i l'Alfonso Darias.
Etapa 5 - Ales!
Toundout - Ouarzazate 55 Km
Era una etapa per disfrutar. Curta i sense grans dificultats. Vaig tenir un petit lapsus i tota l'estona pensava que eren 65 km enlloc de 55 km (contava també els d'enllaç fins a l'hotel, que lògicament estaven fora de carrera). Em vaig parar al primer control a menjar un plàtan, preparar-me les begudes isotòniques i vaig veure que pràcticament ningú més parava... no m'extranya quedaven només 19 km (jo pensava que eren 29). De tota manera una vegada més vaig poder comprovar que val més la pena parar i agafar forces i normalment tens temps de recuperar el terreny perdut (al nivell dels primer obviament això no és així). Així que un extra de plàtan i beguda isotònica em va donar un plus de força per fer els últims kilòmetres "a tope".
El recorregut era molt divertit, amb pujades i baixades curtes constants, sobre terra vermella compacta. Algun tram tenia un aire "Gran Cañón del Colorado" en petit.
L'etapa va passar volant. Tothom apretava a fons. Eren les ganes d'arribar, l'adrenalina, les cames anaven soles després de tants kilòmetres.
A la meta un grup de músics locals ens donaven la benvinguda. Alguns entravem tant emocionats que era un perill que no t'atropellessin. Un que va entrar poc darrera meu va accelerar tant a l'entrada de meta que va caure per terra emportant-se tot el que hi havia per davant... no hay dolor!
Acabàvem de fer la Titan... què bestia!
Erfoud - M'cisi (98 km)
Estàvem tots avisats, però no va servir de rès. La primera estapa és de bojos! Tothom va sortir revolucionat. La Titan Desert 2010 arrencava per damunt d'uns quants kilòmetres de dunes espectaculars. Amb l'helicòpter de l'organització sobrevolant-nos a pocs metres d'alçada, filmant la nostra caòtica fugida. Semblava més una escena de Hollywood que l'autèntic racó del món en que realment ens trobàvem.
Cadascú empenyia la seva bici per la línia imaginària que li semblava més curta o menys difícil. Alguns corrien per la sorra amb la bici a l'esquena, altres s'allunyaven en sentit contrari del grup intuïnt una drecera per sortir abans de les dunes. El sol encara no s'havia aixecat del tot, els peus s'enfonsaven a la sorra fina, tothom estava seriós, concentrat. Només se sentia l'helicòpter.
No portàvem ni 20 minuts i les meves pulsacions ja estaven fora de qualsevol programa. Anava a 180 sense haver pedalat ni un minut! Vaig començar a pensar que aquella bellesa envolvent no tindria inconvenient en devorar-me si seguia oblidant-me de les meves limitacions. Era el "primer avís a navegants"!
Després de les dunes, al CP1 (Control de Pas 1) vam parar per treure'ns la sorra de les sabates.
La resta de l'etapa va ser molt ràpida. Sense grans dificultats tècniques, però amb pocs trams de descans. Vaig cuidar molt l'alimentació i la hidratació, i vaig acabar sense problemes. Això sí, quan vaig veure que després dels 100 km el pulsòmetre marcava un promig de 162 pulsacions per minut, em vaig sorprendre. Era un promig massa alt. La meva idea inicial era ser més conservador i reservar forces per les etapes més dures.
No esperava acabar en la posició 208, esperava quedar molt més enrera, i això em feia sentir una mica més tranquil per afrontar el que quedava. Havia acabat la primera etapa en perfectes condicions i molt content.
Etapa 2 - Un calvari!
M'Cisi - Alnif (93 km)
Ahir al vespre, al campament, després de fer estiraments i descansar unes hores em van aparèixer unes punxades estranyes al genoll dret. -És estrany perquè vaig acabar l'etapa sense cap molèstia...
Les punxades no havien desaparegut durant la nit, i només aixecar-me del matalàs de la haima ja vaig sentir la primera punyalada. - Ufff! aquí s'acaba la meva Titan - vaig pensar. Sentia dolor a cada pas i no tenia ni idea de la causa ni de la possible gravetat.
Sense gaire temps per pensar vaig fer tot el que s'ha de fer quan la Titan toca diana: WC, vestir-se i col·locar el dorsal al maillot, recollir, l'aigua, signar els controls, preparar les begudes i els suplements energètics de l'etapa, tancar la maleta (m'arrepentia cada dia d'haver agafat tantes coses!!), entregar-la al camió abans de les 6.45h, esmorzar, els protectors solars, preparar el GPS i recollir la bici. A pinyó!!
A sobre la bici el genoll encara em feia més mal. Estava sota l'arc de sortida i em preguntava si podria aguantar els 400 km que quedaven amb aquell genoll... c'est fini, pensava. Però la cama esquerra la tenia en perfectes condicions i la dreta encara que em fes mal m'ajudava més que no tenir-la. Vaig pensar moltes vegades en el Rafa, el "superman" que corria amb una sola cama. Li dono les gràcies! Pensar en ell em va fer relativitzar els meus problemes i seguir endavant.
Em vaig col·locar al final del pelotón com si anés de passeig, esperant a veure si amb el temps el genoll millorava.
Em vaig trobar al Juan i vam estar rodant junts. Vam parar a tirar fotos etc.
Cap al km 50 em vaig començar a trobar millor i vaig decidir accelerar el ritme. Estava molt descansat i vaig comprovar que si guardes forces pel final, tens temps de recuperar moltes posicions. A 4 km de meta, en un tram difícil de pedres i sorra tova em vaig creuar amb un ciclista que venia en sentit contrari amb una ampolla d'aigua per ajudar al seu company, el dorsal 003. Em va estrenyar molt veure aquest dorsal allà, havia de ser un VIP. Després vaig saber que era l'ex-campió del món 2003 Igor Astarloa. També ell havia tingut un mal dia. Al reportatge especial del Solobici de juny ell mateix ho explicava "¿Hay algo más duro que esto? He disputado las etapas más duras del Giro por las Dolomitas y todas las clásicas del calendario, pero nunca he sentido la angustia de no poder sentarme en el sillín porque el culo te arde".
Al campament només es parlava del brutal final d'etapa de Martin Horak, el líder d'ahir, que havia fet els últims 20 o 30 km sense neumàtic! només amb la llanta i a una velocitat al·lucinant.
A mi em preocupava saber si el meu genoll podria aguantar, així que li vaig demanar al Xavi Carnicer si em podia presentar al seu fisio i que em diagnostiqués la gravetat. Quan va acabar de fer els massatges al Mauri, l'Olano and co., em va mirar i em va fer les proves principals. Sembla una tendinitis, em va dir, i em va recomanar que seguís.
Per telèfon el Dr. Ramon Torras em va guiar uns quants moviments per intentar desbloquejar el genoll i al final vaig notar millora. Entre el fisio i el Ramon m'havien donat una injecció de moral enorme.
L'altra punt de la crònica d'infermeria era l'aparició de les temudes llagues... ja estaven aquí! I a més, el genoll m'impedia aixecar-me del sillin! La cara positiva d'això és que em va permetre conèixer l'excel·lent personal de la infermeria de l'organització. Un 10!... això sí, m'haurieu d'haver vist la cara quan vaig treure el cap per la porta de la infermeria per primera vegada, i em vaig trobar amb una ristra d'homes estirats a terra com sardines, i amb el cul enlaire esperant que els hi toqués el torn de la seva cura. Te n'adones que les manies desapareixen ràpid a mesura que les necessitats són més primàries.
Etapa 3 - Preciosa!
Alnif - Boumalne Dades (101 km)
La nit abans de l'etapa marathon és especial. Està tothom preparant coses: fixant el sac de dormir a la bici, optimitzant l'equipament, roba, eïnes, recambis, menjar, etc... i fins a última hora de la nit veus moviment amunt i avall. Un dels elements més buscats són les brides i la cinta adhesiva.
Jo vaig posar el sac a sota el manillar i em va anar molt bé. No molestava gens.
L'etapa va ser preciosa! Pujàvem l'Atlas a 2.200 m. Les vistes eren al·lucinants. Convenia reservar forces perquè era l'etapa amb més desnivell acumulat, uns 1800. Les rampes més dures de l'ascensió les vaig fer a peu. Ho vaig veure claríssim quan a dalt de la bici anava a 6,5 km/h i 180 ppm i caminant a 4,5 km/h i 145 ppm. Millor conservar!
En aquesta etapa vam começar a entendre que les baixades de la Titan gairebé mai baixen!! El perfil de l'etapa indicava que a partir del km 70 era tot lleugera baixada fins a meta i en base a això calculaves les forces. El que passa és que quan el roadbook indica baixada lleugera pràcticament és una pujada constant, ja que no pots deixar de pedalar ni un moment. Els trams de sorra o vent frenen molt, amb la qual cosa no són trams de relax com m'havia imaginat.
Els últims 40 km els vaig fer amb el Miquel. Ens vam coneixer sobre la marxa. Rodàvem al mateix ritme i anar junts ens animava als dos. Era el primer dia que arribava cansat, amb molèsties a les cervicals, amb llagues al cul i amb el famós genoll reclamant protagonisme.
Vaig arribar al campament, vaig recollir el meu "maletón"... i pensava - Demà 135 km més??!!?? No ho veia clar, sobretot perquè de cop i volta m'havien desaparegut les ganes. Pensava que la Titan hauria de ser de 3 dies... vius totes les experiències, una mica de cada i cap a casa...! Lo curiós és que amb unes poques hores de descans i menjar la ment s'oblida d'aquest sentiment i tornes a tenir les ganes intactes per tornar a sortir a tope a l'endemà.
Els últims 40 km els vaig fer amb el Miquel. Ens vam coneixer sobre la marxa. Rodàvem al mateix ritme i anar junts ens animava als dos. Era el primer dia que arribava cansat, amb molèsties a les cervicals, amb llagues al cul i amb el famós genoll reclamant protagonisme.
Vaig arribar al campament, vaig recollir el meu "maletón"... i pensava - Demà 135 km més??!!?? No ho veia clar, sobretot perquè de cop i volta m'havien desaparegut les ganes. Pensava que la Titan hauria de ser de 3 dies... vius totes les experiències, una mica de cada i cap a casa...! Lo curiós és que amb unes poques hores de descans i menjar la ment s'oblida d'aquest sentiment i tornes a tenir les ganes intactes per tornar a sortir a tope a l'endemà.
La nit va ser preciosa. El campament al mig del desert tenia un aire especial. Es respirava un ambient de germanor especial. No hi havia parets, tots dormiem repartits per les alfombres del terra i sota un lleuger sostre de tela. Uns metres més enllà tot era desert i silenci. Erem un conjunt insignificant en la inmensitat d'aquell territori. Al cel hi havia més estrelles que mai i el fred apretava. Al baixar de 10ºC l'organització es va preocupar de donar-nos mantes.
Vaig dormir molt i molt bé aquella nit, encara que anar al WC a mitja nit, sense llanterna va ser una autèntica odissea. A l'anada cap problema, perquè l'objectiu estava il·luminat, però la tornada va ser un caos! A les fosques no es veia rès, ni els cables dels pilars de les haimes ni el lloc on jo dormia. Em vaig equivocar de passadís i gairebé em fico en un sac que no era el meu!! Al final li vaig demanar a un company que també estava circulant que amb la seva llum, que m'ajudés a buscar el meu sac... si no arriba a ser per ell encara estaria donant voltes pel campament ensopegant amb els p... cables i les alfombres rebregades.
Etapa 4 - Una mica de tot!
Boumalne - Toundout (135 km)
L'etapa va ser eterna! A diferència de les anteriors atravessàvem més poblats. Fins aquell moment la gent local i sobretot els nens ens havien tractat de maravella. Els nens corrien a la vora de carretera o el camí i extenien la mà cridant boshua, boshua! perquè els hi piquessis. A vegades apareixien al mig del desert de forma inexplicable... el problat més proper l'haviem deixat a més de 20 km. No vam tardar en aprendre que a nens més grans de 10 o 12 millor no donar-lis la mà perquè les seves intencions eren diferents i podies acabar per terra.
Una altre vegada era una etapa trampa. Segons el perfil a partir del km 80 començaves a baixar... rès més lluny de la realitat!!! A 15 km de meta quan ja en portavem 120 km entravem en un oued (un riu mig sec) pràcticament impossible d'anar dalt de la bici, amb graveta molt tova i amb un desgast d'energia brutal si el volies fer pedalant. Jo anava amb un grup de 6 que ens vam ajudar molt. A l'últim control haviem perdut un dels membres. Tenia molts problemes de dehidratació. Havia sortit tocat i ja no li quedaven forces per acabar. Els que quedàvem anavem esperant-nos i aquell tram el vam disfrutar. Menys mal perquè era una trampa mortal si t'agafa sol i just de forces. Entravem i sortiem del riu. Vam aprofitar per fer una sessió de fotos amb la càmara del Ramon Aranda.
Fent relleus vam arribar junts a meta amb les forces justetes i parant el crono a 10 hores!! Una arribada bestial! Molt emocionant! El Fèlix Dot i el Manu Tajada saludaven als corredors que anàvem arribant. Al campament hi havia un ambient festiu. S'havien incorporat alguns familiars i acompanyants que es movien com un pop en un garatge... haviem acabat la Titan! Sí, quedava la última etapa, però havent completat la mítica quarta etapa, la cinquena era un tràmit. 55 km que s'havien d'acabar ni que fos caminant. L'ambient era de celebració total! Recordo que durant unes quantes hores més seguien entrant corredors, alguns ja de nit. Quan senties una gran ovació sabies que arribava el Rafael Llátser o el tàndem del Serafín Zubiri (el corredor invident) i l'Alfonso Darias.
Etapa 5 - Ales!
Toundout - Ouarzazate 55 Km
Era una etapa per disfrutar. Curta i sense grans dificultats. Vaig tenir un petit lapsus i tota l'estona pensava que eren 65 km enlloc de 55 km (contava també els d'enllaç fins a l'hotel, que lògicament estaven fora de carrera). Em vaig parar al primer control a menjar un plàtan, preparar-me les begudes isotòniques i vaig veure que pràcticament ningú més parava... no m'extranya quedaven només 19 km (jo pensava que eren 29). De tota manera una vegada més vaig poder comprovar que val més la pena parar i agafar forces i normalment tens temps de recuperar el terreny perdut (al nivell dels primer obviament això no és així). Així que un extra de plàtan i beguda isotònica em va donar un plus de força per fer els últims kilòmetres "a tope".
El recorregut era molt divertit, amb pujades i baixades curtes constants, sobre terra vermella compacta. Algun tram tenia un aire "Gran Cañón del Colorado" en petit.
L'etapa va passar volant. Tothom apretava a fons. Eren les ganes d'arribar, l'adrenalina, les cames anaven soles després de tants kilòmetres.
A la meta un grup de músics locals ens donaven la benvinguda. Alguns entravem tant emocionats que era un perill que no t'atropellessin. Un que va entrar poc darrera meu va accelerar tant a l'entrada de meta que va caure per terra emportant-se tot el que hi havia per davant... no hay dolor!
